Cada primer divendres del mes de març es convoca el Dia Mundial de Pregària; va néixer el 1926, quan una trobada de pregària de dones cristianes nord-americanes i canadenques, iniciada al segle XIX, va voler-se ampliar arreu del món.
L’impuls era el següent: la reconciliació i la recerca de la pau després de les vivències de la Primera Guerra Mundial.
Han passat molts anys des d’aleshores i l’organització de la Jornada continua presidida per un Comitè de dones ecumèniques, que mantenen la mateixa recerca que en els seus inicis: la unió de la humanitat com una gran família, l’empoderament de les dones i la cura dels infants.
La pregunta és si cal continuar mantenint aquest dia de pregària com a quelcom femení; al segle XXI, des de les nostres societats occidentals, es pot veure com un fet caduc. En temps pretèrits havien estat molt freqüents els grups de dones, un espai on elles eren lliures d’expressar-se, fins i tot
d’ensenyar-se les unes a les altres, mentre encara es mantenia aquella prescripció de Pau donada a la carta als Corintis —«que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar» (14,34)—, però ara, passat el temps, quelcom que pot recordar aquests espais passats pot no
entendre’s.
El cert és que massa vegades, des d’Occident, veiem el món amb les lents de la nostra realitat, sense adonar-nos que la situació de les dones no és la mateixa arreu. Cada any el Comitè de la Jornada encarrega a un país la preparació de la litúrgia de la trobada i són les dones, de totes les confessions, que de forma ecumènica la treballen i la comparteixen des de la seva realitat, per fer-nos a totes i tots partícips dels problemes que tenen per la seva condició de dones.
Són elles les que escullen un projecte del seu país per destinar l’ofrena mundial, sempre dedicat a l’emancipació de les dones o la cura dels infants. És una oportunitat que les empodera i que ens dona a nosaltres la lliçó que el món cal mirar-lo en la seva realitat, sense amagar-nos rere els drets que hem adquirit algunes, però no totes.
I només cal mirar més enllà per adonar-nos que el Dia continua tenint vigència; no en totes les confessions cristianes, ni tan sols als països occidentals, les dones tenen els mateixos espais de llibertat. I més enllà encara, el treball ecumènic esdevé també un lloc d’empoderament, d’agermanament i de sororitat, on els dons són compartits.
Per això, any rere any, a moltes ciutats del nostre país ens continuem reunint per celebrar, amb totes les dones i tots els homes del món, un espai de pregària que vol conscienciar que la lluita femenina encara no ha acabat.

Marta López Ballalta

Article publicat a Catalunya Cristiana el 26/02/23