L'actual Església Evangèlica de Barcelona-Centre té el seu origen en la Missió Metodista que començà en aquesta ciutat el missioner anglès William Thomas Brown a finals del s. XIX.

El metodisme, fundat pel pastor anglicà John Wesley, sorgí com un moviment de vivificació religiosa en el si de l'Església Anglicana a la primera meitat del s.XVIII. El metodisme es distingí pel seu marcat caràcter espiritual i la seva preocupació social, derivada d'una concepció activa de la Fe i l'Amor. La seva vocació missionera va fer que s'estengués per països de tots cinc continents. A Espanya fou el missioner W. H. Rule qui fundà una missió a Cadis 1837, la qual, encara que no fructifiqués és considerada com la primera institució protestant.

No va ser però fins la revolució del 1868 i gràcies a la Constitució del 1869 - la qual establia a Espanya la llibertat de cultes - que el metodisme arrelà. El missioner W.T. Brown arribà a Barcelona el 1869 i fundà seguint la tradició metodista un col·legi aprofitant la nova llibertat d'ensenyament i la gran necessitat que hi havia d'escoles. Pels infants traduí al català el Catecisme metodista (1869) al mateix temps que començava un treball d'evangelització a la ciutat.

L’any 1871 Mr.Brown obria el primer local de cultes al carrer Abaixadors, núm. 10 1r. En ell va instal·lar un temple, una escola diària i una escola dominical. Naixia així la comunitat de Barcelona-Centre la qual, malgrat les dificultats econòmiques i la intolerància religiosa, va anar creixent sota la direcció dels reverends, J.R Griffin (1874-1876), Robert Simpson (1876-1884) i J.G.Brown (1884-1896). En el si de l’Església els membres descobrien el sentit de la comunitat i la col·laboració, ja que era una Església clarament participativa on tots els membres tenien un deure a complir i on també se’ls exigia una estricta disciplina moral i material.

L’any 1892 la comunitat es traslladà al carrer dels Banys Nous, núm. 16, però els aldarulls que provocaven alguns catòlics obligà a un nou canvi. Fou primer, a un local del carrer Sant Pere més Baix, 63 i poc després a un altre situat en el núm. 80 del mateix carrer, amb l’objectiu de poder tenir junts el temple i les escoles. Van ser anys en que la comunitat es consolidà sota la pastoració del reverend F.G.Smith (1896-1916), el qual treballà per reforçar l’evangelització, el treball dels joves i perquè la comunitat tingués uns espais més dignes. D’aquesta manera l’any 1911 s’estrena un nou local al carrer Ripoll, núm.22. En ell la congregació va anar augmentant gràcies al foment de la vida espiritual dels seus membres, el treball d’evangelització i la bona tasca de les escoles que van representar un importantíssim lloc d'educació en una societat amb pocs mitjans.

Els pastors W. Lord (1916-1924), S.Saunders (1924-1933) i J.Capó (1933-1939) van prosseguir la tasca de consolidació i creixement de l’Església. L’inici de la guerra d’Espanya, però, truncà la vida i els projectes de la congregació. L’Església de Barcelona-Centre, com altres comunitats protestants, és clausurada fins que el 15 d’agost del 1937, el govern republicà va autoritzar d’obrir de nou les esglésies. No obstant aquests esdeveniments, la comunitat de Barcelona-Centre creixia en nombre de membres de manera espectacular.

El 26 de gener del 1939, Barcelona és ocupada per les tropes nacionals. Era el començament d’un període molt difícil on totes comunitats protestants es van haver d’enfrontar amb noves i serioses dificultats, com va ser la persecució d’alguns dels seus membres i els tancaments dels seus temples i escoles.

L’any 1940 malgrat els riscs s’iniciaren els cultes domiciliaris. No va ser fins el 12 d’agost del 1945 que l’Església de Barcelona-Centre va poder obrir de nou les seves portes. Però els problemes, no s’havien acabat. Així el dia 11 d’octubre del 1947 l’església és assaltada per un grup de joves “requetés” que varen destrossar el mobiliari i la sala de cultes.

Malgrat totes les dificultats, la vida de la congregació es va desenvolupar amb un sentiment d’entusiasme i fervor i els nombre de membres augmentà en aquests anys de postguerra.

L’any 1951, després d’un temps de recerca, es va poder comprar un local. Era una fàbrica de maletes al carrer dels Tallers, núm. 26. El 17 de gener del 1953 s’inaugurà l’actual temple gràcies a la voluntat, la generositat i la fe de la congregació i del seu pastor George Bell (1948-1955). Ell seria l’últim superintendent metodista, car l’any 1955 l’Església de Barcelona-Centre junt amb les altres comunitats metodistes de Catalunya i les Balears s’integraven dins la “Iglesia Evangélica de España (IEE)”.

Des d’aleshores ençà, la comunitat de Barcelona-Centre junt als seus pastors Samuel Capó (1955-1983), Enric Capó (1983-2000), Daniel Reyes (2000-2001), Ralph Baudisch (2002-2006) i Carles Capó (2007) ha continuat caminant seguint la tradició teològica i doctrinal de la Reforma Protestant del s. XVI, sense oblidar la seva herència metodista de preocupació social palesa entre d’altres en la dinamització en la creació d’una llar d’avis (1969), un rober, la col·laboració amb un Casal d’Infants del barri del Raval i l’obertura d’una botiga de Comerç Just (2000).

La vocació ecumènica queda evidenciada en l'actitud oberta, de diàleg i participació amb la Comunitat Nacional i Internacional d'Esglésies. D'aquesta manera és membre del Consell Mundial d'Esglésies, de la Conferència d'Esglésies Europees, la Conferència d'Esglésies Protestants dels Països Llatins d'Europa i de la Federació Metodista Mundial, i sense detriment de la seva identitat com església protestant, es manté oberta al diàleg ecumènic amb les altres confessions cristianes.