Responsables per a un món diferent

Facebook Twitter Email

globusMissatge de Nadal del President de la Comissió Permanent de l’Església Evangèlica Espanyola

“Tots esbrameguem com els óssos i parrupem com els coloms. Esperàvem que ens faries justícia, però no la veiem enlloc. Confiàvem en la teva salvació, però és lluny de nosaltres” (Isaïes 59:11).

Les paraules pronunciades pel profeta Isaïes podríem escoltar-se avui de llavis de multitud de ciutadans que pateixen les conseqüències de “la crisi” que va entrar a formar part de les nostres vides fa quatre llargs anys. La Paraula s’encarna en la nostra vida en multitud d’ocasions a través de conceptes, imatges, sentiments i situacions que responen a la nostra realitat més propera.

Una de les qüestions que ens deixa sumits en la perplexitat, és constatar la manca de “pares de la crisi”, sembla que va venir per generació espontània, que no existeixen ni responsables ni, en conseqüència, responsabilitats que assumir pels mals infligits a milers de persones, que han vist, en molt poc espai de temps, canviar les seves perspectives de vida de manera dramàtica.

No hi ha cap possibilitat de canviar el rumb si no identifiquem les causes i els causants d’aquesta terrible crisi que s’ha nodrit dels pitjors instints de l’ànima humana: l’egoisme, l’avarícia, el desig d’acumular riquesa sense control. És evident que en els centres del poder financer i polític hi ha protagonistes plenament responsables de la situació actual.

Moltes vegades assistim a un joc de translació de culpabilitats en l’altri, en allò que és distint, diferent a mi, aquest ha estat el suport que ha alimentat les ideologies xenòfobes i d’exclusió que tant dolor han provocat en aquesta vella Europa. Les víctimes són buscades en els col·lectius més febles i avui observem amb preocupació com es reprodueixen els vells dimonis; ressorgeixen moviments polítics i socials en molts països de signe violent que trepitgen els drets més elementals, trenquen ponts, sembrant l’odi i el dolor.

La manca de responsabilitat contínua traslladant els costos de la crisi a les classes més febles, la invocació de l’austeritat com a panacea de salvació continua aprofundint en les grans desigualtats del nostre món, sumint en la pobresa a àmplies capes de la població profunda.

És a causa d’aquest estat de coses, que en el nostre proper 75 Sínode General hem volgut abordar de manera molt significativa el moment que vivim: Responsables per a un món diferent. Només hi ha un camí per transformar aquest món de esbramecs i laments a què fa referència el profeta Isaïes, en què s’espera la justícia i la salvació que es va allunyar de nosaltres.

En aquest temps d’Advent se’ns convida també a cadascú a examinar què podem fer de manera individual i col·lectiva. La pregunta: “¿Sóc jo potser el guarda del meu germà? ens convida a ser solidaris els uns amb els altres, i a començar a teixir amb força xarxes de suport mutu que no només han de ser reparadores de situacions concretes, sinó del despertar d’una nova consciència d’entendre el món i la nostra missió en ell.

Aquest Emmanuel, que va venir i va habitar entre nosaltres triant un lloc entre els pobres, és el signe màxim de la solidaritat, a partir d’ell és possible construir un món diferent i triar com a únic possible camí de sortida, de salvació, l’esperança en lloc de l’odi. “Per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau” (Lluc 1:79).

Joel Cortés

globusMensaje de Navidad del Presidente de la Comisión Permanente de la Iglesia Evangélica española

“Todos nosotros gruñimos como osos, gemimos lastimeramente como palomas. Esperamos justicia, mas no la hay, salvación, pero se alejó de nosotros” (Isaías 59:11)

Las palabras pronunciadas por el profeta Isaías podríamos escucharlas hoy de labios de multitud de ciudadanos que sufren las consecuencias de “la crisis” que entró a formar parte de nuestras vidas hace ya cuatro largos años. La Palabra se encarna en nuestra vida en multitud de ocasiones a través de conceptos, imágenes, sentimientos y situaciones que responden a nuestra realidad más cercana.

Una de las cuestiones que nos deja sumidos en la perplejidad es constatar la falta de “padres de la crisis”, parece que vino por generación espontanea, que no existen ni responsables ni, como consecuencia, responsabilidades que asumir por los males infligidos a miles de personas que han visto en muy poco espacio de tiempo cambiar sus perspectivas de vida de modo dramático.

No hay ninguna posibilidad de cambiar el rumbo si no identificamos las causas y los causantes de esta terrible crisis que se ha nutrido de los peores instintos del alma humana: el egoísmo, la avaricia, el deseo de acumular riqueza sin control. Es evidente que en los centros del poder financiero y político hay protagonistas plenamente responsables de la situación actual.

En muchas ocasiones asistimos a un juego de traslación de culpabilidades en la alteridad, en lo que es diferente, distinto de mi, este ha sido el sustento que ha alimentado las ideologías xenófobas y de exclusión que tanto dolor han provocado en esta vieja Europa. Las víctimas son buscadas en los colectivos más débiles y hoy observamos con preocupación cómo se reproducen los viejos demonios; resurgen movimientos políticos y sociales en muchos países de signo violento que pisotean los derechos más elementales, rompen puentes, sembrando el odio y el dolor.

La falta de responsabilidad continúa trasladando los costes de la crisis a las clases más débiles, la invocación de la austeridad como panacea de salvación, continúa ahondando en las profundas desigualdades de nuestro mundo, sumiendo en la pobreza a amplias capas de la población.

Debido a este estado de cosas, en nuestro próximo Sínodo General hemos querido que se aborde de modo muy significativo el momento que vivimos:Responsables para un mundo distinto. Sólo hay un camino para transformar este mundo de gruñidos y lamentos al que alude el profeta Isaías, en el que se espera la justicia y la salvación que se alejó de nosotros.

En este tiempo de Adviento se nos invita también a cada uno a examinar qué podemos hacer de modo individual y colectivo. La pregunta: “¿soy yo acaso guarda de mi hermano? nos reta a ser solidarios los unos con los otros, y a empezar a tejer con fuerza redes de sostén mutuo que no sólo deben ser reparadoras de situaciones concretas, sino del despertar de una nueva conciencia de entender el mundo y nuestra misión en él.

Este Emmanuel, que vino y habitó entre nosotros eligiendo un lugar entre los pobres, es el signo máximo de la solidaridad, sólo a partir de ella es posible construir un mundo distinto y elegir como único posible camino de salida, de salvación, la esperanza en lugar del odio: “para dar luz a los que habitan en tinieblas y en sombra de muerte, para encaminar nuestros pies por camino de paz” (Lucas. 1:79).

Joel Cortés

Facebook Twitter Email

Tags:

No comments yet.

Leave a Reply