Els castells

Facebook Twitter Email

Vaig veure l’altre dia un documental a la TV sobre els castellers. Tots n’hem vist arreu, però mai m’ho havia plantejat de la manera en què el tema era exposat; no d’una manera tècnica i avorrida, sinó veient el dia a dia d’aquestes persones compromeses amb quelcom que representava la seva manera de ser, segons els valors que desprenien: la solidaritat, la integració, la col·laboració, el compromís, la superació dels reptes, la perseverança, la confiança, la valentia. Deia un cap de colla que si algú es volia integrar a la societat, la millor manera era fer-se d’una colla perquè el sentiment de pertinença a una família era molt fort.

Tampoc ho havia vist mai de la manera com era gravat. Les càmeres instal•lades en grues filmaven les torres de dalt estant: una pinya formada per una munió de persones que, col•locades en una posició estratègica, feien que la torre no trontollés, entrellaçant els braços i creant, vist des de dalt, un preciós mosaic en forma d’estrella. Plasticitat absoluta.

La pinya té dues funcions: la de mantenir l’equilibri del castell i la d’amortir la caiguda quan no s’ha pogut descarregar. El cap de colla va donant les indicacions, segons veu l’estat del castell. Així mateix, la melodia de les gralles també va canviant: són signes audibles que indiquen si van per bon camí fins que l’enxaneta és dalt i fa l’aleta. Aleshores la música varia a fi que tothom sàpiga que falta poc: només descarregar.

Quan s’ha aconseguit, l’eufòria és total, les abraçades, les llàgrimes, l’emoció es desfermen. Però si no s’ha pogut carregar, si l’enxaneta ha dubtat abans de ser dalt de tot, si la por l’ha envaït i ha mirat cap avall en sentir la torre trontollar, aquesta cau irremeiablement sobre la pinya. Les expressions de dolor, no físic sinó moral es mostren en totes les cares i apareixen les llàgrimes per un esforç no recompensat. Però sempre hi ha, un “l’any que ve, sí” i malgrat això, tota l’antiga plaça de braus de Tarragona continua aplaudint.

Els castells, declarats Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO són un reflex de l’esperit català en sí, però són també un exemple per a nosaltres, poble de Crist.

Tenim una pinya formada per Ell que ens dóna la base per seguir el camí, i si caiem, serà sobre el seu matalàs a fi que no defallim i puguem tornar a aixecar-nos i intentar-ho de nou amb perseverança. I nosaltres, el tronc del castell, que som alhora suport i càrrega pels nostres companys, tots plegats confiem en la nostra pinya. Tenim una melodia i una veu que ens diuen si anem bé, la paraula de Déu. Una fe que ens dóna l’equilibri. Una voluntat d’integració on totes les camises de diferents colors hi tenen cabuda. Un amor que ajuda als altres a poder carregar damunt nostre.

I Jesús ens diu: Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera. (Mt.11, 29-30)

Així que, amb la nostra faixa protegint l’esquena, el nostre casc i la nostra camisa que ens distingeix, descalços, sostenint-nos grans i petits, homes i dones, cristians d’arreu, tenim una cosa en comú: el Crist que ens salva i ens estima tant que pren la nostra càrrega.

Alícia Pallàs

Facebook Twitter Email

Tags:

No comments yet.

Leave a Reply